La seva història encarna un dels casos de corrupció i tortura més documentats de la Rússia de Putin i encaixa amb un engranatge macabre amb els darrers esdeveniments que han portat Moscou a les portades d’arreu del món: des de la prohibició als nord-americans d’adoptar orfes russos fins a les grans fortunes blanquejades a Xipre.

Sergei Magnitski era l’advocat del fons d’inversió britànic amb seu a Moscou Hermitage Fund. El seu director, Bill Browder, va aterrar els anys 90 en una Rússia on els oligarques s’enriquien sota l’empara del president Borís Ieltsin i no va tardar gaire temps a adonar-se que robaven amb impunitat allà on ell invertia. Denunciar-ho a la premsa internacional va costar-li el títol de «persona non grata» pel Kremlin i la prohibició de tornar a posar els peus al país. Va ser dos anys més tard i des de Londres que va ser testimoni a distància de com la maquinària del règim treballava per ensorrar-lo a ell i la seva empresa. Un home gris, exagent del KGB i ungit per Ieltsin havia arribat a la presidència del país feia poc. Més tard se sabria que, per ordre directa de Putin, una cinquantena d’homes del Ministeri de l’Interior van assaltar l’oficina d’Hermitage a Moscou per endur-se’n tota la documentació.

La història de Magnitski encarna un dels casos de corrupció i tortura més documentats de la Rússia de Putin i encaixa amb un engranatge macabre amb els darrers esdeveniments que han portat Moscou a les portades d’arreu del món

Començava així una complexa estratagema per la qual alts càrrecs del Ministeri de l’Interior van enriquir-se amb la devolució fraudulenta de cent vuitanta milions d’euros en impostos, la més gran de la història de Rússia. Va ser l’advocat mort, Magnitski, qui va descobrir com van fer-ho: van tergiversar els documents per fer-se amb la propietat d’empreses d’Hermitage, i amb més dades falsificades van acreditar que les empreses havien tingut pèrdues i que, per tant, hisenda els havia de retornar els cent vuitanta milions d’euros en impostos pagats.

Una trama aprovada pel Kremlin havia ficat la mà a les arques públiques i Browder no s’ho creia. Ell, que havia vist en primera persona com un grup d’homes es feien amb les estructures que havien resistit l’incendi d’una URSS que encara fumejava, m’explicava en una conversa fa poc que no donava crèdit al que havien fet amb les seves empreses. «Són taurons que s’alimenten de la seva pròpia sang», sentenciava. I les bèsties capaces de mossegar els seus no tenen cap mirament amb la vida dels seus adversaris.

Magnitski va destapar una trama aprovada pel Kremlin que va robar 180 milions d’euros de les arques públiques mitjançant una devolució fraudulenta d’impostos, la més gran de la història del país

Tots els advocats d’Hermitage van abandonar el país. Tots excepte Magnitski. Browder assegura que Sergei creia en la justícia i confiava que, davant la llei, els criminals serien condemnats. Però el seu cas demostra que la llei val ben poc a Rússia. El jove advocat va donar noms i cognoms dels implicats i va traçar amb tots els detalls el camí que van seguir els diners furtats.

Calculava, per cert, que vint-i-quatre milions d’euros van repartir-se entre cinc bancs del Xipre que ara malda per garantir els seus estalvis. En un gir kafkià, les acusacions que ell llançava van caure sobre seu i la fiscalia el va enviar a presó preventiva, on durant un any va esperar un judici que no va arribar mai. Durant 358 dies va documentar les tortures a les quals el van sotmetre, i en les darreres pàgines dels seus diaris va denunciar la negligència del metge que va desatendre una pancreatitis galopant que va acabar matant-lo. I ara, amb tota la ironia i el cinisme que poden cabre als passadissos del Kremlin, el metge ha estat absolt (era l’únic investigat en relació amb la mort de l’advocat) i Sergei veu des de la seva tomba com tres anys i mig més tard la fiscalia ha decidit començar el judici.

Durant 358 dies va documentar les tortures a les quals el van sotmetre, i en les darreres pàgines dels seus diaris va denunciar la negligència del metge que va desatendre una pancreatitis galopant que va acabar matant-lo

L’acusat no és només Magnitski. Browder també comparteix amb ell un banc d’acusats que resta buit al tribunal moscovita: Browder no té cap intenció de tornar a Rússia. Els seus casos els «defensen» dos advocats d’ofici, detall que dóna per feta una sentència condemnatòria. L’estridència del procés ha despertat crítiques arreu contra Putin, que defensa aferrissadament que Magnitski va patir una mort natural. ¿Per què decideixen les autoritats, doncs, tornar a obrir un cas que desperta la ira internacional i de l’oposició russa justament ara que el tercer mandat de Putin rep crítiques de totes bandes? Segons Browder, l’objectiu és embrutar el seu nom i el de Magnitski. Va ser Browder qui va convèncer el Congrés dels Estats Units d’aprovar l’anomenada «Llei Magnitski», una llista negra d’autoritats vinculades amb la mort de l’advocat que tenen prohibit entrar o invertir als EUA.

La història d’aquest advocat és injustament poc coneguda, però les represàlies que ha pres Moscou contra Washington per haver aprovat la llista que porta el seu nom sí que ho són: prohibir als nord-americans adoptar orfes russos. I hi ha qui s’atreveix a dir que el nom de Bill Browder sonarà cada cop més. Ara que l’oligarca i arxienemic de Putin, Borís Berezovski, ha mort, el president rus necessita un nou boc expiatori a qui culpar de totes les plagues que Occident envia al seu imperi. I Browder, que té la intenció que parlaments europeus tanquin també les portes als culpables de la mort del seu company i amic Sergei, en té tots els números.

Publicat al butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol el 3 d’abril del 2013